Una nova religió

Avui, gràcies a l'Eli i per cortesia del Dr. Marcos Furió, he descobert una nova religió.
Es tracta del Pastafarisme i la seva història va lligada a l'educació als EUA. Resulta que inicialment s'ensenyava la creació del món a través de la religió. Més tard es va decidir que l'ensenyament de la creació del món havia d'anar per camins més científics, és a dir, a través de la teoria de l'evolució de Darwin. Però els integristes religiosos no volien perdre privilegis i van demanar que es compensés. Així, a l'Estat de Kansas, s'ensenyen les teories evolutives i les creacionistes a parts igual.
Això va acabar amb la paciència d'un físic que va demanar que també s'ensenyés la seva teoria, que anava lligada al Monstre Volador d'Espaguettis (Flying Spaguetti Monster) i va començar a rebre suports. És una mostra de com pot arribar de lluny el freakisme humà. D'aquesta manera va sorgir el Pastafarisme o Església del Monstre Volador d'Espaguettis. De fet, fins i tot s'ha fundat la Primera Església del Monstre Volador d'Espaguettis d'España. Ja ho veureu, no té pèrdua. De fet estava plantejant que encara millor que l'apostatàsia seria la conversió al pastafarisme, el millor invent des del Juanxisme de l'Ariel Santamaria.
Ja direu què en penseu.

Penjat del cel

Avui ha estat un dia emocionant!
Pel meu aniversari, els amics em van regalar un vol biplaça amb parapent a la vall d'Àger. Aquest matí l'hem fet.
És una barreja extranya entre exitació i relaxació, adrenalina i sentiment de llibertat. Ho recomano a tothom.
Tot i que les condicions no eren les millors, el Gonzalo i jo ens hem enlairat del coll d'Ares al primer intent. La vela, de bones a primeres, ens arrossegava enrera, però ens hem enlairat força bé. Malauradament no hi havia tèrmiques i, tot i que les hem buscat prop de la roca, hem anat baixant tota l'estona. Només les ràfegues de vent ens aixecaven durant un o dos segons per tornar a baixar.
Malgrat tot, la sensació d'anar penjat del cel ha estat magnífica: només el soroll del vent, les cames penjant i les cabres, petites, petites, saltant pels prats del Montsec.
Més avall hem passat prop de la Mare de Déu de la Pedra, la més ben indicada pel lloc, i hem continuat baixant, fent uns girs a dreta i esquerra consecutivament que ens posaven gairebé en posició horitzontal respecte la vela.
Hem aterrat a la pista de la Torre. Com que la baixada ha estat ràpida, l'impacte amb el terra ha estat fort. I una mica "patosillo" gairebé caic de cul a terra. Però no! M'he mantingut dret! Tot i això, el parapent ens ha passat per damunt i l'hem hagut de girar per plegar-lo.
Realment, una experiència del tot recomanable!

La gran pel·lícula

Cada divendres, a TV3, fan "La gran pel·lícula".

Aquesta setmana s'han equivocat: la gran pel·lícula la van fer el dissabte. Tot i que jo estava de celebracions, ja m'ho temia que aquella era la gran pel·lícula de la setmana, i me la vaig gravar.

Ahir, mentre sopàvem, la vam veure: El pallasso i el Fürher. Sembla mentida com un telefilm (també anomenta TVmovie) pot arribar a ser una pel·lícula de debò. I amb actors de la casa, dels de tota la vida: Ferran Ranyé (Quico el progre o el majordom de Majoria absoluta), Jordi Martínez (el Paco del súper de Ventdelplà), Manel Barceló (el Mariscal de Mar del musical Els pirates) i Pere Arquillué (el Conrad de Zoo). Tots quatre estan genials! Còmica, tràgica, tendra, amarga, contradictòria.

Si en teniu ocasió, no la deixeu passar. Fins i tot, si m'ho demaneu ben demanat, us la puc fer arribar.